Ara no toca. Dubtes, fal·làcies i necessitats entorn a l’art públic i l’estètica de les ciutats

L’any 2011, a la cèntrica plaça de Sant Miquel de Barcelona, s’alçava, imponent i entremig de bastides, el futur “Monument als castellers”, signat per Antoni Llena. La plaça de darrere de la Casa de la Ciutat es llençava en contra de l’escultura i, des dels balcons dels veïns i comerciants, s’hi podien llegir pancartes amb el lema “falta pa, no ferralla”. Tretze anys després, el monument ha guiat la transformació de la plaça, n’ha accelerat la urbanització de l’entorn i ha omplert de vida i activitat un espai que, anteriorment, servia com a aparcament i zona de descàrrega de mercaderies.

No es pot obviar que les escultures formen, o han de formar part, del paisatge i l’entorn de les ciutats contemporànies. La bellesa de l’entorn, concepte que no només parteix de la seva vinculació estètica, sinó que es vincula amb la idea de civilització, pretén, canalitzada a través d’una peça escultòrica, dialogar, fer-nos reflexionar i elevar el reconeixement entre l’espai i l’espectador.

El projecte, així, busca corroborar la rellevància de l’escultura pública en l’entorn urbà, considerant-la un factor clau en el desenvolupament i evolució de les ciutats, a més de contribuir al benestar dels ciutadans i l’imaginari col·lectiu. Cal, per tant, entendre la necessitat i, en el seu efecte, la viabilitat de l’escultura pública.