Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Andreu Alfaro és recordat a la Nau Gaudí de la mà de Manuel Cusachs

Escoltar

Andreu Alfaro és recordat a la Nau Gaudí de la mà de Manuel Cusachs

Les obres d’Alfaro es poden veure a la mostra “Art Contemporani de Catalunya 1970-1979 (I)” de la Col·lecció Bassat



L’escultor Manuel Cusachs va fer ahir una dissertació a la Nau Gaudí de Mataró sobre l’obra d’un altre escultor, el valencià Andreu Alfaro, dins del cicle “Un artista en comenta un altre”, impulsat pel Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat. La xerrada la va presentar el crític d’art Pere Pascual.


 

Cusachs va parlar de l’obra d’Alfaro amb admiració i va intentar trobar els punts en comú entre dos escultors de camins expressius ben diferents: figuratiu el primer, abstracte el segon. De fet, amb un punt d’humor, Cusachs va comentar que “la seva obra i la meva, per dir-ho a la manera popular, s’assemblen com un ou i una castanya.”

 

Cusachs va fer una repàs per tota la trajectòria de l’artista valencià, recordant que Alfaro va admirar Brancusi i va considerar Oteiza el seu mestre, tot i que va opinar que la influència d’Oteiza no va ser tan profunda en l’art d’Alfaro com es creu. De la mateixa manera, va mencionar el conegut apropament de l’Alfaro jove al Grup Parpalló i va dir que la veritable influència de l’artista va venir de la mà d’en Joan Fuster, en qui va trobar “el reforç a les seves idees, un aclariment de conceptes, el desvetllament filosòfic”. En aquest sentit, Cusachs va recordar la figura de Fuster i l’amistat que el va unir a Alfaro, i va afirmar que l’escriptor, a la vegada, va admirar Alfaro “quasi fins la veneració”.

 

En un intent de fer un judici global de l’obra de l’escultor valencià, Cusachs va dir que es decantaria pels dibuixos i escultures de la col·lecció que Alfaro va presentar a la Sala Gaspar. Va dir dels dibuixos que eren “d’un sol traç, de línia simple, expressius i sensuals” i de les escultures, que “en la seva excel·lència, mostren la sensualitat en les corbes que subratllen el dibuix precedent. Són dibuixos i escultures líriques.”

 

Segons l’artista català, les escultures d’Alfaro no roben un espai, sinó que el creen, i va sentenciar que “Alfaro disposa del misteri de l’art. Les escultures de la Llotja de Florència creen el seu propi espai, com les d’Alfaro, de Brancusi, d’Archipenko o Marino Marini, i de tots els bons.”

 

D’altra banda, també hi van haver paraules per les “sorprenents” contradiccions d’Alfaro, començant pels inicis de l’artista, quan es presentava com a avantguardista quan més endavant va dir que no creia en les avantguardes... O quan es declarava admirador de l’art barroc i a l’interpretar el seu homenatge a Plató “ho resolt amb dues estructures geomètriques, un cercle i un quadrat. És una resolució que està ‘anys llum’ del barroc”.



Cusachs va posar de manifest, com un dels punts en comú entre els dos artistes, que van compartir idees polítiques: “els dos creiem en els Països Catalans”, va dir Cusachs i com a exemple, va afegir “el que jo vaig esculpir en forma de símbols, dotze esculturetes relacionades amb Catalunya (es refereix a la sèrie de 12 escultures de petit format de simbologies que havia titulat 12 senyes de Catalunya) ell va esculpir el símbol català, que va titular Catalan power. Són quatre barres d’acer roig, coronades per quatre quadrats en forma de capitells com si fossin punys. Dues interpretacions de Catalunya: la meva històrica i llegendària, la d’ell declaradament política i d’esquerres”. L’escultor mataroní va precisar però que el catalanisme d’Alfaro tenia un caire més aviat cultural que no polític, i va recordar unes paraules del propi artista “Jo no sóc nacionalista, sóc catalanista. Qui vulga que ho entengui. Una burgesia que no vol pagar la seva cultura no pot tenir cultura”.

 

L’escultor català va fer al·lusió a l‘escultura d‘Andreu Alfaro exposada en aquesta segona mostra de la Col·lecció Bassat que es titula Homenatge a Visconti i va comentar la semblança amb la seva obra l’Armari Blanc, en la que va homenatjar 33 persones admirades fent-los el retrat. Va dir que “aquest podria ser un punt de coincidència anímic de dos estils d‘escultura diferenciats per la manera, però amb el mateix esperit”.

 

També va recordat que de petit va viure a València, a prop d’on la família d’Alfaro regentava una carnisseria: “és molt probable que la meva mare comprés la carn a la carnisseria Alfaro; també haguera pogut ser que jo acompanyés la mare i trobés l’Alfaro dibuixant, segur que haguérem connectat, perquè jo tenia, com ell, l’obsessió pel dibuix. La mare es va enyorar i vàrem tornar a Mataró. Si ens hi haguéssim quedat, jo ara seria valencià i amb tota seguretat podria haver estat amic d’Alfaro”.

 

Finalment, parlant d’ell mateix, Cusachs va dir: “jo no estic en el món de la plàstica per trencar motlles, ni per trencar res. El camí que voluntàriament he escollit és el que s’adiu al meu esperit, a la meva raó” i va cloure la seva xerrada mencionant unes paraules d’en Josep Pla dient que “entre el gran creador grec Praxíteles i els monstres de Picasso, hi ha un camí central que pot donar equilibri. Aquí hi pot haver l’escultura d’Alfaro i jo voldria que també hi fos la meva.”



Amb aquesta conferència d’en Cusachs, hauran estat ja tres les activitats desplegades pel Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró durant el 2012. La primera, al febrer, va ser una dissertació del crític i sociòleg de l'art Arnau Puig sobre “Gaudí, iniciativa i invenció a la nau de la Cooperativa la Obrera Mataronense”; i la segona, al març, un debat sobre la Galeria Tertre amb els artistes Perecoll i Amadeu Vilà. Aquestes trobades es programen sempre el segon dijous de cada mes a les 19.30 h a la seu de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí de Mataró (carrer de la Cooperativa, 47) i s’agrupen sota tres temàtiques diferents: “Gaudí arquitecte”, “Un artista en comenta un altre” i “La ciutat i la història de l’art”.