Amb permís de la reina

En l’aspecte musical és ben curiosa la història d’Anglaterra. Un període barroc marcat per la presència absoluta de Henry Purcell, acompanyat per compositors forans com G. Handel o F. Geminiani, un període clàssic en què s’ha de gratar bastant per trobar bones referències, i un ressorgiment absolut cap a finals del XIX i tot el XX.

Una història també marcada per la proximitat i reconeixement reial, o no. Ja en ple barroc, ens trobem compositors lligats a la reialesa i d’altres de forans que, si volen exercir, han de tenir permís de la reina. Un aspecte que, salvant distàncies, també trobem durant el segle XX amb nomenaments de Sir a bastants compositors, o no. 

Aquest recorregut musical que presentem passa per aquestes dues variants. Música amb reconeixement reial com la Henry Purcell, considerat un dels millors compositors anglesos de la història; i la d’Edward Elgar, que a inicis del XX aconseguí el nomenament reial de cavaller o Sir. Dos exemples més, propers als anteriors, però apartats del reconeixement reial: el barroc sorprenent i impactant de Charles Avison i l’energia i lirisme impressionista de John Ireland.

Ara bé, no podem oblidar una època més aviat obscura: el classicisme anglès. I aquí trobem a Samuel Wesley, anomenat el Mozart anglès, amb una música sorprenent i quasi eclèctica, reflex d’una vida privada ben regirada i lligada a la Gran Lògia Unida d’Anglaterra.

I, per acabar tota aquesta història, una música inoblidable de potser l'única i veritable Queen: Bohemian Rhapsody, de Freddie Mercury.

Programa
Concerto Grosso op. 6, núm. 1, de George Frideric Handel (1685-1759)
Concerto Grosso op. 5, núm. 3 (after Scarlatti), de Charles Avison (1709-1770)
Simfonia en re major, de Samuel Wesley (1766-1837)
Serenade en mi menor, d’Edward Elgar (1857-1934)
Downland Suite, de John Ireland (1879-1962)
Bohemian Rhapsody, de Freddie Mercury (1946-1991)