Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

IMPOSAR LA LLEI SOBRE LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA INHABILITA LA LLEI I OBRA LA PORTA A LA DESOBEDIÈNCIA PACÍFICA

Escoltar
Logo de Grup municipal Junts per Mataró

Grup municipal Junts per Mataró

La informació que apareix en aquest article és responsabilitat del Grup municipal Junts per Mataró

IMPOSAR LA LLEI SOBRE LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA INHABILITA LA LLEI I OBRA LA PORTA A LA DESOBEDIÈNCIA PACÍFICA

La sobirania pertany únicament al poble. Hem de poder limitar l’abús de poder, i és això que faculta al ciutadà a resistir o desobeir sota la premissa del Bé Comú.

La sobirania pertany únicament al poble. Hem de poder limitar l’abús de poder, i és això  que   faculta al ciutadà a resistir o desobeir sota la premissa del Bé Comú.
La sobirania pertany únicament al poble. Hem de poder limitar l’abús de poder, i és això que faculta al ciutadà a resistir o desobeir sota la premissa del Bé Comú.

Imposar la llei sobre la  llibertat i la democràcia inhabilita la llei i obra la porta a la desobediència pacífica.
Rebel·lar-se va unit a desobeir, a contraposar-se a una norma o llei establerta que es considera injusta o nociva  per la societat[1]. La desobediència civil va arrelada al gènere de la resistència. Aquets termes no són nous, ni tampoc són fruit d’un grup d’insurgents o rebels, sinó que ja hi havia constància d’aquests aspectes, per exemple, a la Grècia Clàssica[2] o  a França, amb obres com les d’Étienne de la Boétie[3]  i el seu Discurs de la servitud voluntària. En el text es recollia la possibilitat de desobeir de manera pacífica i en defensa de drets fonamentals. No només això, ja al segle XVI-XVII, Suárez, uns dels pares del Dret internacional públic, va exposar que, una vegada constituïda la comunitat política, el poder absolut del príncep podia excepcionar-se o limitar-se en certs supòsits concrets[4], ja que s’entenia que  la sobirania pertanyia únicament al poble. El dret natural és el que legitima limitar l’abús de poder, i és anterior a la llei positiva que faculta al ciutadà a resistir o desobeir sota la premissa del Bé Comú[5] (democràcia directa comunitària de emergència).
No puc deixar de recordar que el passat dilluns vaig sentir a un prominent polític d’aquesta ciutat adduir a John Locke per justificar l’imperi de la llei per sobre de tot, obviant o desconeixent que Locke reconeixia que qui tenia la última paraula era sempre el poble. També ignorant que, ja en temps de la República de Weimar, eminents Constitucionalistes com Kelsen o Radbruch, formulaven que, per la validesa formal de la llei, subjugaven la legitimació democràtica, de manera que  la legitimació del Constitucionalisme  és la defensa i salvaguarda dels drets fonamentals. Per tant, qualsevol llei que els violenti podrà ser desobeïda o resistida, perquè existeix un dret moral a la llibertat d’expressió de manifestació  i per endú a rebel·lar-se enfront a qualsevol llei contrària a drets fonamentals[6]. I això ha de ser així per tal d’evitar situacions d’adscripció a la llei per la llei per sobre d’altres drets que, en el seu dia, van portar als alemanys a restar  inertes davant de lleis arbitràries i de contingut criminal del nacionalsocialisme. Tal i com comentava Kaufnmann, el que es produïa clarament era positivisme legalista pervertit.
Així doncs, sembla clar que hem de poder reivindicar que és legítim,  més revolucionari, i més segur, transformar per mitjà de la resistència i desobediència civil pacífica que mitjançant la força[7]. I que hem de poder reivindicar o rebel·lar-nos per evitar situacions en les quals: una norma que avui ens protegeix – pugui – ser demà sanada per l’acció gratuïta del poderós i ens acabem trobant que el poderós sota l’imperi de la llei provoqui situacions d’absència o límit de drets fonamentals.[8]
 

Isabel Martínez i Cid

Regidora Grup Municipal Junts Per Mataró.

Article publicat al Capgròs (08/03/2019)

------------------------------------------

[1] BALLESTEROS DE VALDERRAMA, B.P., El concepto de significado desde el análisis del comportamiento y otras perspectivas. Univ. Psychol. Bogotá, 4 (2): 231-244, julio-septiembre de 2005.

[2] Entre d’altres Lisístrata, de Aristófanes, o Antígona, de Sófocles.

[3] De La BOÉTIE, E., El discurso de la servidumbre voluntaria. La Plata: Terramar, Buenos Aires, 2008.

[4] FONT OPORTO, P., El sistema de límites del poder político en Francisco Suárez. La resistencia civil como instrumento fáctico de oposición al poder. Proyección: Teología y Mundo Actual 267: 439-454.

[5] Quaestio 7 al 9.

[6] Vid.RUIZ RODRÍGUEZ, S., La teoría del del derecho autodeterminación de los pueblos. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales 1998.

[7] ARENDT, H., Sobre la violencia. Madrid: Alianza.; HABERMAS, J., La desobediencia civil. Piedra de toque del Estado democrático de derecho y derecho y violencia. Un trauma alemán. Barcelona: Península 2000.

[8] En aquest sentit. GARCÍA AMADO, J.A., Nazismo, Derecho y Filosofía del Derecho. Anuario de filosofía del derecho.VIII.(1991) 341-364.Pág. 359.